Entrevista al NAS Cardedeu

Avui us deixo amb l'entrevista publicada al NAS nº109 sobre l'anàlisi de la campanya de les eleccions locals del maig a Cardedeu.

Alba Barrientos: La població va decidir retirar molts suports als partits per donar-los a d'altres que destil·laven una manera de fer diferent.

La gerent de Dixtum fa un anàlisi dels resultats de les passades eleccions municipals en base a les campanyes que van portar a terme els diferents partits.

Els resultats de les passades eleccions municipals ha posat damunt de la taula la necessitat de fer-ne un anàlisi acurat del què va passar, què va voler l'elector.

Dixtum és una empresa cardedeuenca que ofereix els seus serveis d'assessorament tant a l'empresa pública com a la classe política per tal que aquestes millorin la seva comunicació, gestió i estratègia. L'Alba Barrientos, la seva gerent, és Diplomada en Gestió pública i Llicenciada en Ciències Polítiques, especialitzada en comunicació política i electoral.

Alba, quina valoració general fas de les passades eleccions municipals?

Després d'uns mandats variants en quant als colors del govern, es podien preveure canvis a nivell municipal ja que els cardedeuencs s'havien estat mobilitzant reclamant canvis en diferents aspectes de la vida pública. Les eleccions locals són sempre una oportunitat única per modificar aquells aspectes polítics que ens afecten directament. Però aquesta vegada jo diria que, en general, els partits han oblidat que es presentaven a unes eleccions de caràcter municipal. Els discursos que ens van oferir des de mesos abans, seguien formats establerts des de fora del poble. Tret de la CUP i GpC (Gent pel Canvi), la resta de partits donaven més informació d'àmbit nacional que no pas de Cardedeu, segurament apel·lant a un votant que es fixa més en el color de la papereta que en les propostes i la gestió real de les persones.

Què hem votat els cardedeuencs?

Sense aprofundir massa en els resultats caldria destacar el paper interpretat per noves formacions com GpC, amb en Jordi Abad al capdavant, que ha aconseguit un regidor. També l'actuació de la CUP, que ha augmentat en vots i també ha aconseguit un regidor més. Totes dues formacions van assentar les seves bases amb un ideari molt lligat al món local. El contrari ha passat a d'altres formacions que havien estat al govern, les que han perdut vots i regidors. La proximitat dels candidats amb propostes realistes i les llistes renovades han estat la clau de l'èxit. La gran batalla entre Vila i Cots, caps de llista de CIU i PSC, es podien resumir en: nosaltres tot, més i millor. Quedava clar que en algun moment s'havien oblidat de la situació econòmica general i del Consistori, governat per ells mateixos en algun període dels últims 8 anys.

Tenen un paper rellevant les noves tecnologies en el món local?

Evidentment. De fet durant la campanya hem vist com l'ús d'Internet per comunicar-se ha estat lligat a certes formacions. La tendència ha estat la mateixa que durant la resta del mandat. Són les formacions que utilitzaven eines multimèdia les que han acabat guanyant vots. Pàgines web, blocs i xarxes socials han donat els seus fruits. És cert que tots els partits en tenen, però alguns només tenen notícies breus sobre l'acte de proclamació de la candidatura (CIU i PSC) sense ni tan sols fotografies o detalls dels membres del partit. Altres també hi tenen tota la informació del partit d'àmbit nacional, però poc sobre la vida de Cardedeu (ERC, ICV i PP). Tot i aquesta situació, cal reconèixer que en Jordi Cots, cap de llista d'ERC, té un bloc amb certa activitat però no és menys cert que no era la candidatura complerta, ja que es presentaven en coalició. Només hi ha dos partits que intenten reflectir la seva activitat diària (CUP i GpC) i podem identificar la cara de Cordomí i Abad. Les xarxes socials com facebook o twitter no tenen més sort; són infrautilitzades tot i tenir perfils actius la majoria d'ells. Només la CUP, el PP (l'Íngrid Ruiz és molt activa) i GpC els hi donen ús tant per oferir com per rebre informació.

Per tant, no tenir-les en compte, els ha perjudicat?

Sí. Sorprèn que són justament aquelles candidatures amb més “activitat virtual” les que han sortit reforçades de les eleccions. Una casualitat? Més aviat un indicador de cap a on vol anar la població i del què passa amb qui no vol escoltar.

Com deies, CiU i PSC han estat castigats, perdent tots dos vots...

De fet, veient com va esdevenir el mandat i la campanya, era de preveure que aquells que deien que volien guanyar per continuar fent el mateix que havien fet durant els seus governs (Montserrat Cots: Sabem fer-ho millor i Calamanda Vila: Bona feina), no s'avinguessin a dialogar ni a acceptar crítiques sobre la seva gestió. Per això ens hem trobat amb una situació desafortunada. La població va decidir queixar-se i retirar molts suports als partits per donar-los a d'altres que destil·laven una manera de fer diferent. Cardedeu va votar un canvi que els partits no han estat capaços de dur a terme.

Va ser un problema de saber comunicar a l'elector?

Una campanya no ha de ser una llista d'acusacions creuades. Els polítics, començant pels més propers, han de canviar el xip i acceptar responsabilitats i crítiques, de la mateixa manera que fem tots nosaltres a la vida quotidiana. Una campanya, igual que la resta del mandat, ha de servir per explicar què es fa i acceptar que, igual que no tothom hi estarà d'acord, potser una d'aquestes persones ens pot fer millorar, si som capaços d'escoltar el què ens ha de dir. La comunicació és bàsica en tots els aspectes de la vida, molt més en política. No hem d'oblidar que són els votants qui escullen qui volen que governi i, per tant, han de saber què se'n fa del seu vot.

Necessiten assessorament els polítics locals?

Els polítics no han de saber fer-ho tot. De la mateixa manera que busquen un arquitecte o un advocat, haurien de buscar professionals de l'anàlisi i la comunicació que els puguin assessorar. No és fàcil escoltar quan et diuen que no vas pel bon camí, però ho has de veure com una oportunitat per millorar. La política local és la que ens afecta més directament al dia a dia. Els polítics locals haurien d'utilitzar totes les eines per arribar a tots els ciutadans i conèixer les seves demandes. La proximitat que no pot ser exigida a un polític d'àmbit nacional hauria de ser el modus vivendi dels representants de la nostra vila.

Polítics, que hi ha algú??

Hem encetat el mes d'octubre, ja fa dies que la tornada a l'escola forma part del passat, però encara no tinc clar què fan els polítics del meu poble. De fet no sé què fan els polítics d'enlloc. Segurament tenen molta feina i passen tantes hores treballant que s'obliden d'explicar-ho.

A les webs institucionals trobem breus de notícies sobre alguns actes passats i algun dels que estan programats però no trobem informació sobre res més. La situació del Consistori de Cardedeu és peculiar des de les eleccions de maig d'enguany, el què ens podria portar a pensar que hi ha d'haver molt moviment per part de tots els regidors. Un govern en minoria en la situació actual hauria d'afavorir que passin coses. Segurament és així. No podem confirmar-ho perquè no tenim la informació, els partits i els regidors no tenen temps per explicar als seus votants què en fan del poder que els van delegar.

Que aquesta desinformació d'actuacions dels representants es doni a l'Ajuntament es pot arribar a entendre, doncs l'activitat diària no s'atura i podem trobar l'agenda municipal actualitzada. Però no és ara quan els partits i regidors haurien d'oferir notícies sobre què passa realment? Què passa al Ple? Quins són els temes “calents”?

La ciutadania reclama informació, ho van deixar clar a nivell local a les darreres eleccions, però els polítics continuen sense escoltar. Fins quan? No és excusa dir que treballen i no tenen temps per explicar-ho. Vull poder saber com s'utilitza el meu vot. Vull saber què defensa qui vaig votar. Ara no tenen excusa doncs amb un Consistori com l'actual, el debat hauria de ser bàsic pel bon funcionament. No hi ha majories que imposin la seva voluntat, ni minories que només tinguin dret a veu i no a vot. 

Doncs, què esperen?

Vull sang de veritat!

Quan comença la campanya electoral? Legalment queda clar que són dues setmanes, però el què anomenem precampanya, té un temps determinat? Potser són dues setmanes més, o un mes, o un trimestre? En quin moment podem dir: ara comença la precampanya, o ara s'acaba ?

Són preguntes que porten cap a una mateixa resposta: mai comença o acaba, vivim en un estat de precampanya electoral continua. Però ens podríem fer una altra pregunta que potser ens portarà cap a respostes més productives. Com a mínim ens incitarà a fer-nos altres preguntes que ens ajudaran a entendre el panorama actual. Fins a quin punt és eficaç una precampanya tal i com la fan els partits que ens envolten?

Durant tota la legislatura (és igual quina) els actors polítics ens imbueixen en un estat de campanya, amb més atacs contra l'adversari que publicitat pròpia. Els partits en govern reben cops des de fora del govern ( i des de dins, en algunes ocasions) pel què fan, pel què han fet o pel què deixen o diuen deixaran de fer. Els partits de l'oposició reben pel què van fer o pel què volen fer. Qualsevol excusa és bona per deixar anar alguna informació que pugui convertir-se en bomba informativa i obri una escletxa a les files contràries (encara més si aquestes es troben dins del propi partit).

La societat reb aquest ball de bastons, d'intensitat variable, com una puja suau de tardor: la veus, potser la sents i si et cau una gota a les ulleres, la notes. Fins i tot pots comentar algun aiguat aïllat mentre fas el cafè al bar, però de ben segur que no hi pensaràs més.

És necessari replantejar-se el format de precampanya electoral continua, qui sap si no seria més eficaç un format informatiu amb debat real. Continu, sí, però que elevi el to més enllà d'acusacions de pati d'escola sobre si un s'ha tret un moc o si l'altre li ha ficat el dit a l'ull a un tercer.

Posats a continuar amb aquest ritme degenerat d'atacs, passem al següent nivell i fem espectacle del bo: donem armes diverses als participants i aplaudim i cridem mentre lluiten a mort fins que només en quedi un. Quan sembli que tot s'acaba, segur que apareixen nous actors que ens mantinguin entretinguts. Si vivim en aquesta precampanya miserable continua, com a mínim vull veure sang de veritat!

Vodevil de Benny Hill català

Aquesta setmana hem viscut la tornada a l'escola després de les vacances i, com cada any, no hem tingut la sensació d'haver gaudit d'unes vacances realment. Durant l'estiu hem continuat gaudint del vodevil polític del país: partits que veuen clar que és el seu moment i volen aprofitar-ho, partits que veuen clar que se'n van de cap al calaix dels desapareguts i acabaran fent companyia als clàssics que ja no hi són, partits que volen semblar nous vestint-se amb roba vella i personatges que ronden per la zona.

Durant tota la setmana hem anat veient un capítol de “El show de Benny Hill” adaptat al partit dels socialistes catalans: Ros surt i s'anuncia candidat per liderar el partit; tot seguit, Iceta el renya, però diu que ho fa perquè no s'ha esperat al 20N, no perquè ell vulgui postular-se com a candidat també. Finalment apareix Nadal, amb el dit índex ben recte, demanant ordre i un lloc també per ell. Es persegueixen corrents a velocitat accelerada, mentre entren i surten de pantalla.

Però no són els únics, a can republicans també fa mesos que tenen la festa muntada. Tot i que, veient com porten unes quantes ensopegades electorals i que tenen massa fronts oberts, han decidit tancar la porta i estomacar-se al menjador de casa. Això, però, no evita alguna escapada mediàtica que busca encendre el cartell de neó que els identifica i els eviti caure en l'oblit, encara que sigui per uns moments.

Els populars de Madrid tenen clar que vistos els resultats de les enquestes d'intenció de vot, només es pot empitjorar el dia de les eleccions, per tant, busquen suavitzar el discurs després d'haver-lo escalfat durant anys. Duran sap que serà ell qui haurà de lluitar a Madrid i declara que no serà fàcil, tot i que té la boca petita com mai. Des de Catalunya, el President alça la bandera de la no-dependència proclamant que no necessita el govern de l'Estat per governar, mentre para l'orella i es deixa estimar. I els populars de Barcelona col·loquen estratègicament un dels homes forts i poc vistos.

Qui diu que la política és avorrida? En tot cas pot semblar una mica repetitiva, fins i tot previsible, però com els bons espectacles d'entreteniment, no busquen fer pensar, sinó entretenir.

Política sexualment atractiva

A les darreres campanyes electorals hem viscut una explosió sexual dels candidats. Des dels que comparaven l'acte d'emetre el vot amb un orgasme, fins actrius del cinema per adults dedicant cançons a candidats, passant per pits nus reivindicatius. Es pot entendre que una part de l'esfera política busqui fer una política més atractiva per la població. De fet, que busqui que la població es senti atreta per la política quan toca donar “suport electoral”, però potser ja s'està arribant als límits suportables.

Considero lloable l'objectiu de fer proper el fet democràtic, en certa manera seria tornar a la base no adulterada que busca aquest sistema polític, però no sé si el camí triat és el més encertat. En algun moment algú va pensar que si un cotxe es ven millor amb una noia maca al costat, per què havia de ser diferent amb un polític. Però tot evoluciona i, des de fa uns anys, els cotxes han deixat de vendre's segons el color del vestit de la noia en qüestió. En canvi, en política, encara no hem arribat a aquest nivell de maduresa i continuem esprement la poca dignitat que destil·len aquests spots.

Fins on arribarà tot això? D'aquí dos mesos estarem en plena campanya electoral, una altra vegada, i podrem comprovar fins a quin punt els grans pensadors polítics trobaran òptim l'ús del sexe com a reclam. Veurem Rajoy envoltat de les dones del seu partit ballant escasses de roba? O potser gaudirem de la imatge de Rubalcaba parlant sobre el seu passat nudista a algun programa de televisió, deixant-se despullar per la presentadora? I en Duran, criticarà l'espectacle mentre prepara algun moment més apte pels seus electors, tot i mantenir un to picant?

L'alternativa podria ser el seny. Buscar fer política de veritat, i no mantenir un circ que només indigna la població a cada pas. Que no hi ha idees atractives per realitzar campanyes electorals? De segur que n'hi ha però requereixen estar convençut de que el canvi serà a millor i mentre el sexe funcioni, per què s'hauria de canviar? Per què caminar cap a un futur incert, possiblement a millor, si podem mantenir-nos estables en la decadència?

Ara no, demà qui sap

Aquesta és una frase llargament utilitzada, tot i que de manera el·líptica, en el món de la política. Fins ara quan un polític deia que no, podies suposar que era una negativa que s'establia en un moment concret en el temps. Es podia intuir un canvi, tot i que no es podia assegurar si aquest seria a curt o llarg termini, ni tan sols si esdevindria real.

Actualment comencem a veure modificacions en el discurs. Potser és pel moment social en què vivim, on la població reclama canvis. Potser és per la situació de pre-campanya, on els partits no volen perdre cap possible suport. Potser és el resultat d'anys de demanar als portaveus que no juguin amb la sintaxi per aconseguir no dir res sense parar de parlar. No tancar-se cap porta sense abans haver obert dues finestres. Potser és tot plegat, que ens impulsa cap a un canvi mínim.

De fet es podria dir que no hi ha cap diferència entre dir “ara no” o afegir-hi “demà qui sap”, però a nivell comunicatiu és un gran canvi. Aquest afegit ens indica fermament la ductilitat amb la què els governs fan la seva feina i la donen a conèixer.

Aquest canvi del què parlem succeeix avui, al final de la legislatura i amb escasses possibilitats d'encetar-ne una de nova, si fem cas de les enquestes publicades sobre la intenció de vot. Potser és una picada d'ullet a aquells que encara tenen l'esperança de que existeixin pactes i volen veure canvis on no hi són, per aferrar-se a espurnes que només els cremen les mans.

En qualsevol cas és un frase eminentment política, que resumeix una manera de fer que s'ha instaurat en la nostra democràcia, en contra del que molts voldrien. Forma part del joc polític d'estratègia que tant bé dominen els qui el practiquen i tant detesten qui el pateixen.

O potser no era ni una cosa ni l'altre, sinó tot el contrari. Pura casualitat.

A qui li interessa la política?

Tradicionalment les dades del CIS ens indiquen que només un 30% de la població se sent interessada per la política. Tot i això, durant la primavera passada vam veure com es va produir l'anomenat moviment del 15M, que, entre d'altres, demanava més participació en la vida política del dia a dia, una democràcia continuada que no estigués basada en la delegació del vot cada 4 anys.

Aquestes proclames van portar molta gent als carrers i també a les xarxes socials, on els trending topics anaven plens de paraules reclamant participació. Un dels punts calents es basava en què les dades no eren correctes, doncs no tothom es desentén de la política, sinó que hi ha moltes persones, cada vegada més, que tenen interès en el què els envolta. S'informen i volen participar, consideren que tenen coses interessants a dir. De ben segur que és així, però no podem igualar tota la població ni com a molt interessada i participativa, ni com a absolutament passiva.

Actualment trobem moltes eines que ens faciliten el contacte directe entre persones, el flux d'informacions i l'intercanvi d'opinions. No es pot negar que les xarxes socials han estat un dels instruments bàsics a l'hora de mobilitzar la població, però no tothom hi té accés, no tothom sap el què és i no tothom vol utilitzar-les. Partint d'aquesta base i extrapolant-la a la realitat social, per què hauríem d'exigir el mateix nivell d'implicació a tothom?

Ara ja ha passat l'estiu, les vacances, el temps de refredament i ha arribat el moment de tornar a emprendre el curs. Serà bo veure si aquests moviments que reclamen més participació, organitzats pels propis auto anomenats indignats hauran aconseguit fer augmentar les xifres d'interessats en política d'una manera sostinguda en el temps, impulsant un canvi real en el model actual.