dijous, 8 de setembre del 2011

Ara no, demà qui sap


Aquesta és una frase llargament utilitzada, tot i que de manera el·líptica, en el món de la política. Fins ara quan un polític deia que no, podies suposar que era una negativa que s'establia en un moment concret en el temps. Es podia intuir un canvi, tot i que no es podia assegurar si aquest seria a curt o llarg termini, ni tan sols si esdevindria real.
Actualment comencem a veure modificacions en el discurs. Potser és pel moment social en què vivim, on la població reclama canvis. Potser és per la situació de pre-campanya, on els partits no volen perdre cap possible suport. Potser és el resultat d'anys de demanar als portaveus que no juguin amb la sintaxi per aconseguir no dir res sense parar de parlar. No tancar-se cap porta sense abans haver obert dues finestres. Potser és tot plegat, que ens impulsa cap a un canvi mínim.
De fet es podria dir que no hi ha cap diferència entre dir “ara no” o afegir-hi “demà qui sap”, però a nivell comunicatiu és un gran canvi. Aquest afegit ens indica fermament la ductilitat amb la què els governs fan la seva feina i la donen a conèixer.
Aquest canvi del què parlem succeeix avui, al final de la legislatura i amb escasses possibilitats d'encetar-ne una de nova, si fem cas de les enquestes publicades sobre la intenció de vot. Potser és una picada d'ullet a aquells que encara tenen l'esperança de que existeixin pactes i volen veure canvis on no hi són, per aferrar-se a espurnes que només els cremen les mans.
En qualsevol cas és un frase eminentment política, que resumeix una manera de fer que s'ha instaurat en la nostra democràcia, en contra del que molts voldrien. Forma part del joc polític d'estratègia que tant bé dominen els qui el practiquen i tant detesten qui el pateixen.
O potser no era ni una cosa ni l'altre, sinó tot el contrari. Pura casualitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada