divendres, 16 de setembre del 2011

Vodevil de Benny Hill català

Aquesta setmana hem viscut la tornada a l'escola després de les vacances i, com cada any, no hem tingut la sensació d'haver gaudit d'unes vacances realment. Durant l'estiu hem continuat gaudint del vodevil polític del país: partits que veuen clar que és el seu moment i volen aprofitar-ho, partits que veuen clar que se'n van de cap al calaix dels desapareguts i acabaran fent companyia als clàssics que ja no hi són, partits que volen semblar nous vestint-se amb roba vella i personatges que ronden per la zona.

Durant tota la setmana hem anat veient un capítol de “El show de Benny Hill” adaptat al partit dels socialistes catalans: Ros surt i s'anuncia candidat per liderar el partit; tot seguit, Iceta el renya, però diu que ho fa perquè no s'ha esperat al 20N, no perquè ell vulgui postular-se com a candidat també. Finalment apareix Nadal, amb el dit índex ben recte, demanant ordre i un lloc també per ell. Es persegueixen corrents a velocitat accelerada, mentre entren i surten de pantalla.

Però no són els únics, a can republicans també fa mesos que tenen la festa muntada. Tot i que, veient com porten unes quantes ensopegades electorals i que tenen massa fronts oberts, han decidit tancar la porta i estomacar-se al menjador de casa. Això, però, no evita alguna escapada mediàtica que busca encendre el cartell de neó que els identifica i els eviti caure en l'oblit, encara que sigui per uns moments.

Els populars de Madrid tenen clar que vistos els resultats de les enquestes d'intenció de vot, només es pot empitjorar el dia de les eleccions, per tant, busquen suavitzar el discurs després d'haver-lo escalfat durant anys. Duran sap que serà ell qui haurà de lluitar a Madrid i declara que no serà fàcil, tot i que té la boca petita com mai. Des de Catalunya, el President alça la bandera de la no-dependència proclamant que no necessita el govern de l'Estat per governar, mentre para l'orella i es deixa estimar. I els populars de Barcelona col·loquen estratègicament un dels homes forts i poc vistos.

Qui diu que la política és avorrida? En tot cas pot semblar una mica repetitiva, fins i tot previsible, però com els bons espectacles d'entreteniment, no busquen fer pensar, sinó entretenir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada